Miriam Toews
Miriam Toews (Canadà, 1964) va néixer a Steinbach, un petit poble mennonita del Canadà. Ha escrit vuit novel·les, entre les quals hi ha Les tristes recances (2014), Elles parlen (2018) i Una bondat complicada (2020), publicades per Les Hores.
L’autora ha rebut diversos reconeixements, en què destaquen el Rogers Writers’ Trust Fiction Prize, un dels premis més importants del Canadà i que ha guanyat en dues ocasions, el prestigiós Governor General’s Award for Fiction i el Margaret Laurence Award. Ha estat dues vegades finalista de l’Scotiabank Giller Prize. També ha estat nominada al Folio Prize i a l’International IMPAC Dublin Literary Award.
Les seves novel·les Les tristes recances i Elles parlen han estat adaptades al cinema.
Els crítics en destaquen la capacitat de combinar l’humor i el dolor d’una manera tan especial que fa que la tristesa més insuportable sigui temperada pel somriure i es torni assumible. Alguns li fan un lloc al costat d’escriptores canadenques tan conegudes com Alice Munro i Margaret Atwood.
Títols de l’autor
Premis
NPR Best Books of the Year
Shortlist de l’Scotiabank Giller Prize
Shortlist del Writers’ Trust Fiction Prize
Crítiques
Miriam Toews: “Un cos de 88 anys no és tan terrible com ens venen”
Miriam Toews: “Solem protegir els infants en relació a la mort”
Una història sobre la necessitat de lluitar per sentir-nos vius
Miriam Toews: “Sense la religió mennonita seria una escriptora diferent”
Una tragicomèdia sobre el món disfuncional dels adults.
Esteve Plantada ens parla de l’adaptació cinematogràfica de l’obra de Miriam Toewes «Elles parlen», guanyadora de l’Oscar a millor guió adaptat. A partir del minut 39:00.
“Les tristes recances traça una mirada punyent sobre les malalties mentals i la incapacitat de l’entorn per ajudar els malalts a conviure-hi”
“La Nomi ha de cercar respostes on no n’hi han, ha de dibuixar els seus propis horitzons en una societat que els voldria esborrar. Conèixer la Nomi és el gran plaer d’aquesta excel·lent novel·la.”
“Una novel·la interessant que s’inscriu en l’onada actual d’obres literàries i audiovisuals en què els fils conductors són el feminisme, l’apoderament de la dona i la sororitat.”
“La literatura de Toews és íntimament biogràfica. I camina en bucle fonamentalment sobre dos esculls vitals que l’han marcada profundament: el fet de pertànyer a la comunitat mennonita i el suïcidi del seu pare i la seva germana gran”.
[…]un canvi cap a l’edat adulta i la decisió de deixar enrere tot el que és conegut per descobrir el món i a si mateixa.
Una reconeguda novel·lista canadenca aprofundeix en el seu passat mennonita.
“Les ganes de viure de la Nomi impedeixen que la novel·la sigui tan desoladora com la situació de partida podria suggerir.”
“Si has estat educat en una estricta secta religiosa, pots rebutjar-la i enriure-te’n!”
Voces femeninas: silenciadas por la belladona
«Un manifest feminista que ens mostra l’horror amb delicadesa, però que també és ple de l’amor i l’humor entranyables que han fet de Toews una autora tan estimada pels seus lectors.»
«Valent i profunda… El resultat, improbable i gairebé màgic, aconsegueix extraure quelcom redemptor d’un tema que se situa als antípodes de la redempció.»
«Brutalment divertida, valenta i honesta, Miriam Toews és una artista de l’escapisme: sempre troba la manera mitjançant la qual els personatges, atrapats per les seves circumstàncies, s’alliberin…»
«Rebels, temoroses, serioses o iròniques, aquestes dones sembla que parlin en nom de totes les dones violades o assassinades d’ahir i d’avui.»
«La revolta d’unes dones mennonites que es neguen a ser tractades com animals. Brutal.»
«Tendra, furiosa i escrita amb un enginy penetrant.»
«Aquesta crítica implacable a un món arcaic que es regeix per una lectura inamovible i misògina de la Bíblia és també una crítica de tots els sistemes patriarcals i autoritaris. D’una terrible actualitat.»
Sense recança. Malgrat tot i amb totes les dificultats imaginables, persistirem
Si teniu l’oportunitat, deixeu-vos acompanyar de bona música de piano mentre en gaudiu la lectura i pregunteu-vos constantment: què faríeu en el lloc de l’Elf i la Yoli?
A Les tristes recances trobareu una novel·la que ha d’estar a totes les tauletes de nit per convidar a la lectura i a la reflexió sobre la sensibilitat humana, les relacions personals i la força de l’amor en la seva màxima expressió.
«A Les tristes recances Miriam Toews aconsegueix unir humor i tristesa d’una manera tan experta que la més insuportable pena és temperada pel riure fent-la així asumible. La Yoli i l’Elf, les dues germanes protagonistes de la novel·la, es troben als costats oposats de la qüestió sobre si viure o morir, però l’amor i la compassió sempre és present entre elles.
Toews és una alquimista literària que aconsegueix reunir l’alegria i l’angoixa i mostrar-nos la humanitat dels seus personatges, ha escrit una obra d’una profunditat sorprenent. Llegir-la és una experiència inoblidable.»
«He devorat la última novel·la de Miriam Toews,…m’ha encantat…és irresistible… El diàleg es realista i divertit, i segons com, gairebé màgic, Toews deixa que els seus protagonistes parlin sobre el significat de la vida però sense semblar pretensiosos ni sofisticats; són simplement llestos, decents i confusos. La seva intel·ligència, la seva honestedat, i sobretot la seva compassió ens proporciona una espècie de bàlsam existencial ¾ un confort no gaire diferent del que torbaríeu si obríssiu una ampolla de vi i tinguéssiu una llarga conversa (sí, de veritat) amb un veritable amic.»
«Destacable, enèrgica i amb un gran cor… Miriam Toews escriu des del punt de vista de la Yoli, el monòleg interior de la qual recorda una barreja entre David Foster Wallace i Robin Williams, si ambdós fossin, de fet, dones mennonites al voltant dels quaranta i amb problemes amb l’autoritat. Ella és intel·ligent amb un gran cor, una filòsofa amb un toc còmic.»
«No puc pensar en cap altre precedent que jugui apropant-se a la fosca tragicomèdia com ha fet Miriam Toews en aquest sisena novel·la. És destacable com aconsegueix fer-ne una lectura compulsiva a partir d’elements de la historia que surten dels llocs més foscos del cor de l’autora…. Quan l’he llegit, he rigut fort inclús quan les llàgrimes brollaven dels meus ulls. Stevie Davies.»
«La nova novel·la brillant i desesperadament trista de Miriam Toews… és una de les més commovedores i acurades representacions de la complicada situació sobre els suïcidi d’un germà que mai he llegit. Pot sonar una mica dur, quan ho expliques. Però no ho és perque és una novel·la de Miriam Toews, i sempre trena de forma delicada la tristesa i l’humor. Per aquest motiu i molts d’altres aquesta és la seva millor novel·la. És divertida de vegades molt divertida… Però inclús en els moments més lluminosos hi ha una perillosa corrent soterrada de tristesa… El més gran regal del llibre és recordar-nos que és normal tenir aquests sentiments. En un món on tothom té aquest pena es a dir, un món com el nostre trobem el permís per abraçar la tristesa més que no pas el permís per plorar i escapar d’ella… En aquesta novel·la devastadora com en la vida mateixa la tendresa i la tragèdia són, com germanes, van sempre unides.»
«La novel·la que ha escrit —tan exquisidament que en voldreu assaborir cada paraula—, és com si se l’hagués arrencada del cor.»
«[Miriam Toews] ha escrit un llibre magistral, d’una dignitat molt precisa. És també, contra tot pronòstic, en ocasions, una novel·la d’humor.»
«Toews es fa un lloc al costat d’Alice Munro, Robertson Davies, Margaret Atwood i Mordicai Richler, el quintet més bell de l’escriptura canadenca.»
«Estimo el llibre… és irresistible»
«En la seva genialitat, les llàgrimes i les rialles es fonen en un elixir màgic que sembla l’essència de la vida.»
«Entremaliat, desgarrador, però amb un gran encert, és un èxit estel·lar […] Excel·lent […] una escriptora d’una original estranya un un talent no discutible.»
«Impactant.»
«Rica, amb una tendresa nascuda de l’acceptació. Escriure una ficció tan potent a partir de vivències personals d’aquesta magnitud és dur, segurament gairebé insuportable, però, el resultat es una novel·la que arriba més enllà dels límits d’ella mateixa.»