La trena de la meva àvia
«Puc recordar amb exactitud el moment en què el meu avi es va enamorar. Intuïa que l’àvia no s’havia d’assabentar de res. Per qüestions menys importants ja havia amenaçat de matar l’avi, per exemple quan ell esmicolava el pa durant el sopar.»
La família d’en Max viu en un pis per a refugiats a Alemanya. L’àvia és una matriarca russa, aterridora i tossuda, que imposa les seves normes amb mà de ferro. Quan va emigrar de la Pàtria va ser a la recerca d’un món millor. Però no està gens satisfeta amb el funcionament de les coses a Alemanya: els metges i els professors són incompetents, els aliments són tòxics i els alemanys en general són poc fiables.
L’àvia està convençuda que en Max és un nen dèbil i malaltís, i el té sota una supervisió constant per protegir-lo de les influències negatives del món. Però malgrat ser un maldestre als seus ulls, en Max s’ha adonat que el seu avi, estoic i taciturn, viu enamorat de la seva veïna, la Nina. La dinàmica familiar canvia radicalment quan la Nina dona a llum un nadó que és la viva imatge de l’avi. Aleshores, tothom haurà d’aprendre a defensar-se de l’àvia.
L’autora de L’últim amor de Baba Dúnia torna, amb el seu humor poètic i satíric, ple de tendresa, amb una història sobre les disfuncions familiars en què ens demostra com les accions motivades per la tristesa poden afectar els nostres éssers estimats.
«Ironia, humor subtil, personatges fascinants. Un llibre que, després d’haver-lo acabat, de seguida voldreu llegir de nou.» Stuttgarter Zeitung
Alina Bronsky va néixer el 1978 a Rússia, va passar la infantesa al costat asiàtic dels Urals i la joventut a Marburg i Darmstadt. Viu a Alemanya des del començament dels anys noranta. La seva primera novel·la, Scherbenpark (2008), va ser un best-seller a Alemanya, es llegeix a les escoles i se n’ha fet una pel·lícula. Ha publicat diverses novel·les i també ha escrit contes infantils. Ha rebut nombrosos reconeixements i premis. Ha estat preseleccionada dos cops com a candidata al Premi del Llibre Alemany, el 2010 per Els plats més picants de la cuina tàrtara (Les Hores, 2024) i el 2015 per L’últim amor de Baba Dúnia (Les Hores, 2020). La trena de la meva àvia (Les Hores, 2022) també ha rebut grans elogis.
Els crítics en destaquen la destresa en la caracterització dels personatges i en l’ús d’un llenguatge enginyós i poètic.
La trena de la meva àvia
Traducció
Ramon Farrés (Manlleu, Osona, 1962), és llicenciat en filologia clàssica i doctor en traducció. Del 1989 al 1993 va ser corresponsal del diari Avui a Berlín, i des del 1995 és professor de traducció a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Ha estat membre dels consells de redacció de les revistes Clot (Vic) i Tranvía(Berlín), i ho és encara de Quaderns: Revista de Traducció (Bellaterra),Visat (Barcelona) i Reduccions (Vic).
Ha traduït Heinrich Heine, Jules Verne, Rainer Maria Rilke, Bertolt Brecht, Dino Buzzati, Hannah Arendt, Thomas Bernhard, Werner Schwab i Elfriede Jelinek, entre altres. Té publicats dos llibres de poemes: Trenta-set poemes en forma de finestra (1997) i El present constant (2009); un de narracions: Iste mundus furibundus (2001); dos de proses breus: Vint dies de febrer i març (1999) i D’un lloc a l’altre (2004), i l’assaig Antoni Pous: l’obra essencial (2005).
També ha publicat textos esparsos en revistes com ara Barcelona Review, Revista de Catalunya, El Pou de Lletres, Els Marges i Alga, en plaquettes i en l’antologia Barcelona, 60 poemes des de la ciutat (2004).
Crítiques
«Després de l’èxit de L’últim amor de Baba Dúnia, Alina Bronsky torna amb una història sobre l’exili rus a Alemanya, que ens arriba al català amb una esplèndida traducció de Ramon Farrés»
“És un gran encert el to i la mirada d’en Max per explicar-nos una història de vides difícils, un tornar a començar i sobretot per retratar una àvia que podria fer por però que ell li sap veure la tendresa i l’amor incondicionals.”
“El personatge més ben trenat és el de l’àvia, una dona que intenta superar el dol i la culpa a la seva manera.”
“Les seves novel·les es fan de molt bon llegir perquè no són innecessàriament llargues; al contrari, aprofiten d’alguna manera la tècnica de la narrativa breu, mostrar l’essència, sense resultar críptiques.”
“La majoria dels habitants que s’hi van instal·lar als anys noranta ja s’han mort. De vells, no pas per la radioactivitat. Perquè aquesta és la qüestió: van voler tornar a casa seva per poder-hi morir.”
“Bronsky ens porta una nova història amb una protagonista forta, dura, que no dubta a manar i donar ordres per aconseguir els seus objectius.”